En l’article “De lo solido a lo líquido: Las nuevas alfabetizaciones ante los cambios culturales de la Web 2.0.”, d’Area i Pessoa (2012), queda clarament reflectida la rellevància d’alfabetitzar als nostres alumnes per a poder desenvolupar una identitat en el món digital, que els permeti apropiar-se de les competències intel·lectuals, socials i ètiques necessàries per a interactuar amb la informació de forma independent i crítica, i, en conseqüència, poder formar part de la societat virtual.
Les Tic, més concretament la Web 2.0., han transformat i revolucionat els mecanismes de producció de la informació i molts àmbits de la nostra vida com poden ser l’oci, les comunicacions interpersonals, l’aprenentatge.. Aquests canvis requereixen de l’adquisició d’unes competències i habilitats, és a dir, una alfabetització i aprenentatges específics que tant es desenvoluparan en entorns d’educació formal com informal.
Quant a la Web 2.0., Area i Pessoa (2012) consideren sis dimensions de producció, consum i difusió de la cultura, en les que s’ha de desenvolupar l’alfabetització digital:
• La web com a biblioteca universal: Actualment, a la xarxa hi trobem una gran quantitat d’informació que a causa de la limitada capacitat de processament de la ment humana provoca la saturació o el que es coneix com a “infoxicació” (intoxicació informacional). Això provoca que la societat de la informació no sigui conseqüentment la societat del coneixement. La clau resideix en saber interpretar les dades informatives i transformar-les en coneixement i fer ús d’aquesta informació per a solucionar problemes.
• La web com a un mercat: La informació a passat a convertir-se en la matèria prima del capitalisme digital. La Web 2.0. ha passat a ser un mercat global. Aquest fet no només suposa que són necessaris uns recursos humans qualificats i alfabetitzats digitalment, sinó que la formació i alfabetització digital del client adopta una importància cabdal.
• La fragmentació de la cultura: Cada vegada més ens arriba la cultura d’una forma més sintetitzada, en microcontinguts. Així mateix, hem de tenir en compte la connexió hipertextual. La suma dels dos elements provoca que cada unitat cultural pugui ser consumida de forma aïllada al context que es pretenia i que s’enllaci amb unitats d’altres autors formant així una mena de collage per aquell qui l’està consumint. Això implicarà que el subjecte hagi de dominar diferents llenguatges en distintes formes expressives.
• La web com a plaça pública de comunicació: les xarxes socials ens permeten estar en contacte permanent amb altres usuaris, interaccionar i compartir informació amb moltes persones. No obstant, presenten un dualisme, ja que no només possibiliten l’oci i la comunicació informal, sinó que tenen un gran potencial professional, formatiu i d’aprenentatge. Per tant, el repte és potenciar aquesta dualitat, d’una banda, per formar els individus en comunitats virtuals, i, de l’altra, posant èmfasi al desenvolupament de la competència comunicativa pel que fa a l’empatia, la democràcia i la cooperació. A més, de conscienciar del que ha de ser públic i el que no.
• La web com un espai creixent d’expressió multimèdia i audiovisual: La Web 2.0. és un espai on comunicar-se mitjançant la publicació d’arxius multimèdia. Aquest fet ha provocat l’aparició d’un nou llenguatge iconogràfic i audiovisual, que requereix una alfabetització tant del consumidor com del productor.
• La web com a ecosistema artificial per a l’experiència humana: Internet i altres tecnologies digitals a través dels mons virtuals i la realitat augmentada ens ofereixen la possibilitat de tenir experiències i vivenciar emocions de comunicació i interacció social. Aquesta experiència interactiva requereix d’una alfabetització específica.
Com ja s’ha anunciat anteriorment, cal que l’alumne es converteixi en un “prosumer” (productor i consumidor actiu d’informació), però també és necessari que desenvolupi una sèrie de competències per a interactuar en entorns digitals. En primer lloc, la competència instrumental, la qual fa referència al domini tècnic de cada tecnologia i els seus procediments lògics d’ús. En segon lloc, la competència cognitivo-intel·lectual, adquisició de coneixements i habilitats cognitives per ésser capaç de buscar, seleccionar, analitzar críticament, interpretar i reelaborar personalment l’enorme quantitat d’informació a la que accedeix, com també saber-se comunicar a través dels recursos digitals. En tercer lloc, la competència sociocomunicacional, referent al conjunt d’habilitats relacionades amb la creació de textos de naturalesa diversa, la seva difusió a través de diversos llenguatges i l’establiment de comunicacions fluïdes amb altres subjectes a través de les tecnologies, a més de desenvolupar normes de comportament i valors democràtics. En quart lloc, la competència axiològica, evitar conductes de comunicació socialment negatives entenent que les TIC incideixen significativament en l’entorn cultural i polític de la nostra societat. Per últim, la competència emocional, la qual fa referència al conjunt d’afectes, sentiments i emocions que provoquen l’experiència en entorns digitals com poden ser els escenaris virtuals o les xarxes socials.
Així, doncs, queda clarament exposat que com a futurs educadors o educadors hem de tenir molt present que no només hem de capacitar als nostres alumnes pel maneig del hardware i el software, sinó que hem de ser capaços d’alfabetitzar als nostres alumnes d’acord amb les exigències dels nous codis i formes de comunicació de la cultura digital. Per tant, que l’alumne adquireixi les competències i aprenentatges necessaris per poder actuar i participar en els distints àmbits o dimensions de la societat virtual de forma autònoma, crítica i culta. En definitiva, per ser un ciutadà de la societat virtual.
REFERÈNCIA:
