RECERCA AULA 2.0.: LES TECNOLOGIES A L'AULA MILLOREN L'APRENENTATGE PERÒ REQUEREIXEN UN NOU SISTEMA D'AVALUACIÓ

L’article “Recerca aula 2.0. : Les tecnologies a l’aula milloren l’aprenentatge però requereixen un nou sistema d’avaluació” ens parla d’un estudi dirigit per Pere Marquès en el qual queda reflectit que l’aplicació de les tecnologies a l’aula millora l’aprenentatge dels alumnes i la seva motivació. Tanmateix, a causa del sistema d’avaluació vigent, no es percep en les notes. Per tant, segons aquesta recerca, totes les competències adquirides a través dels nous mitjans i que són tant importants en la societat actual no queden contemplades en l’avaluació, i, en conseqüència als resultats finals. És per aquesta disfunció del sistema educatiu que el grup de recerca DIM-UAB aposta per un enfocament bimodal del currículum. 

La investigació AULA 2.0. portada a terme durant el període comprès entre els anys 2009 i 2011, en el qual han participat un gran nombre de centres, professors i alumnes, posa de manifest els millors models d’ús didàctic d’aquestes aules. D’una banda, l'ús de la pissarra digital interactiva (PDI) per exposicions magistrals per part dels docents, realització i correcció conjunta d’exercicis, cerca a Internet, i presentació de treballs i/o materials realitzats i cercats pels alumnes. Cal destacar, en alguns casos, l’assumpció del rol de docent per part dels alumnes, així com també l’elaboració de material didàctic. 

D’altra banda, destaca l’ús dels netbooks. Els alumnes els fan servir per realitzar treballs, cercar informació, fer consultes a altres companys, fer exercicis autocorrectius i no autocorrectius, dur a terme webquests i crear materials... Aquests també són molt usats pel col·lectiu docent. 

Associat a l’ús de la tecnologia a l’aula també se’n desprenen avantatges i inconvenients. Pel que fa als avantatges, la majoria de docents coincideixen que: 

· Faciliten l’ensenyament, l’aprenentatge i l’assoliment dels objectius educatius. 

· Permeten accedir a classe a multitud de recursos, compartir-los i contextualitzar més les activitats amb l’entorn dels estudiants. 

· Permeten augmentar l’atenció i la motivació dels estudiants i promoure més la seva implicació i participació. 

· Faciliten la realització d’activitats col·laboratives i en grup. 

· Proporcionen més oportunitats per investigar, desenvolupar la imaginació i la creativitat. 

· Faciliten la comprensió i l’adquisició de competències digitals. 

· Faciliten la renovació metodològica orientada a la innovació didàctica, la individualització, el tractament de la diversitat, una major interacció professor-alumnes i entre alumnes, les correccions col·lectives, i l’avaluació contínua. 

Entre els inconvenients, es posa de manifest que: 

· L’ús de la tecnologia exigeix dedicar més temps a la preparació de les classes. 

· Problemes de connexió a Internet. 

Una dada interessant és que la majoria dels professors i alumnes coincideixen que les activitats dutes a terme a les AULES 2.0. milloren els aprenentatges. No obstant, menys percentatge estan d’acord en què també han millorat les qualificacions acadèmiques. Segons Marquès (2012) els alumnes que reben models didàctics que empren les TIC milloren significativament les seves competències bàsiques. Aquest fet, en la majoria de casos, no s’aprecia a les qualificacions perquè els exàmens continuen essent bàsicament memorístics i, per tant, no contemplen aquestes competències. Per això, el grup DIM-UAB està experimentant un nou enfocament curricular, un currículum bimodal, que faciliti la reducció del fracàs escolar, sigui de fàcil aplicació en el context educatiu, i millori la formació dels estudiants adequant-se més als requeriments de la societat actual. 

Així, doncs, queda clarament exposat que l’ús de les noves tecnologies a les aules, per una banda, ens ofereix un ampli ventall de possibilitats, i, de l’altra, millora significativament els aprenentatges dels alumnes i l’adquisició tant de competències bàsiques com les digitals, que tant necessàries són en el context actual. El sistema educatiu té l’obligació d’adaptar-se i reformular-se, ja que del contrari correrà el risc de no complir amb les exigències de la societat i quedar obsolet. 

Marquès, P. (2012) RECERCA AULA 2.0. : Les tecnologies a l’aula milloren l’aprenentatge però requereixen un nou sistema d’avaluació. UAB divulga: Revista de divulgació científica. Recuperat 19 maig 2012, a http://www.uab.es/servlet/Satellitecid=1096481464166&pagename=UABDivulga%2FPage%2FTemplatePageDetallArticleInvestigar&param1=1331534041092

INTERACTIVITAT I INTERACCIÓ

A continuació us volem presentar què és la interactivitat (extret d'un text de Meritxell Estebanell).

INTERACTIVITAT 

Definició: Estebanell ens descriu la interactivitat com la relació de comunicació que hi ha entre l'usuari i el sistema. A més, permet establir un diàleg entre l'home i la màquina. Les característiques de la interactivitat són les següents: 

• La pluridireccionalitat en el desplegament de la informació.
• El paper actiu de l'usuari (és ell qui selecciona la informació que li és necessària).
• El particular ritme de la comunicació.

El concepte, a més, implica altres aspectes com la tecnicitat per concedir el màxim de possibilitats de comunicació entre l'usuari i la màquina; el diàleg entre l'home i el sistema (com bé hem esmentat anteriorment) i sobretot, un dels aspectes més importants és el temps de resposta que té la màquina vers l'acció de l'home. Aquest temps de resposta ha de ser el més reduït possible per tal d'establir una comunicació fluïda i profitosa. 

Un dels exemples que Estebanell ens exposa en el seu text és el de la diferència que hi ha entre un usuari de la televisió i un d'internet. El primer és un subjecte passiu ja que la comunicació és unidireccional (de la televisió a l'usuari). En canvi, en el segon cas, el subjecte davant internet pren un paper més actiu ja que la comunicació és bidireccional (de la màquina a l'usuari i de l'usuari a la màquina).

Aquí us deixen un núvol de paraules fet amb el programa WORDLE per tal que pogueu observar, d'una manera més visual, aquelles paraules clau del text ESTEBANELL, M. (2002) Interactividad e interacción.

LA IMPORTÀNCIA D'APRENDRE A SER UN CIUTADÀ DE LA SOCIETAT VIRTUAL

En l’article “De lo solido a lo líquido: Las nuevas alfabetizaciones ante los cambios culturales de la Web 2.0.”, d’Area i Pessoa (2012), queda clarament reflectida la rellevància d’alfabetitzar als nostres alumnes per a poder desenvolupar una identitat en el món digital, que els permeti apropiar-se de les competències intel·lectuals, socials i ètiques necessàries per a interactuar amb la informació de forma independent i crítica, i, en conseqüència, poder formar part de la societat virtual. 

Les Tic, més concretament la Web 2.0., han transformat i revolucionat els mecanismes de producció de la informació i molts àmbits de la nostra vida com poden ser l’oci, les comunicacions interpersonals, l’aprenentatge.. Aquests canvis requereixen de l’adquisició d’unes competències i habilitats, és a dir, una alfabetització i aprenentatges específics que tant es desenvoluparan en entorns d’educació formal com informal. 

Quant a la Web 2.0., Area i Pessoa (2012) consideren sis dimensions de producció, consum i difusió de la cultura, en les que s’ha de desenvolupar l’alfabetització digital: 

• La web com a biblioteca universal: Actualment, a la xarxa hi trobem una gran quantitat d’informació que a causa de la limitada capacitat de processament de la ment humana provoca la saturació o el que es coneix com a “infoxicació” (intoxicació informacional). Això provoca que la societat de la informació no sigui conseqüentment la societat del coneixement. La clau resideix en saber interpretar les dades informatives i transformar-les en coneixement i fer ús d’aquesta informació per a solucionar problemes. 

• La web com a un mercat: La informació a passat a convertir-se en la matèria prima del capitalisme digital. La Web 2.0. ha passat a ser un mercat global. Aquest fet no només suposa que són necessaris uns recursos humans qualificats i alfabetitzats digitalment, sinó que la formació i alfabetització digital del client adopta una importància cabdal. 

• La fragmentació de la cultura: Cada vegada més ens arriba la cultura d’una forma més sintetitzada, en microcontinguts. Així mateix, hem de tenir en compte la connexió hipertextual. La suma dels dos elements provoca que cada unitat cultural pugui ser consumida de forma aïllada al context que es pretenia i que s’enllaci amb unitats d’altres autors formant així una mena de collage per aquell qui l’està consumint. Això implicarà que el subjecte hagi de dominar diferents llenguatges en distintes formes expressives. 

• La web com a plaça pública de comunicació: les xarxes socials ens permeten estar en contacte permanent amb altres usuaris, interaccionar i compartir informació amb moltes persones. No obstant, presenten un dualisme, ja que no només possibiliten l’oci i la comunicació informal, sinó que tenen un gran potencial professional, formatiu i d’aprenentatge. Per tant, el repte és potenciar aquesta dualitat, d’una banda, per formar els individus en comunitats virtuals, i, de l’altra, posant èmfasi al desenvolupament de la competència comunicativa pel que fa a l’empatia, la democràcia i la cooperació. A més, de conscienciar del que ha de ser públic i el que no. 

• La web com un espai creixent d’expressió multimèdia i audiovisual: La Web 2.0. és un espai on comunicar-se mitjançant la publicació d’arxius multimèdia. Aquest fet ha provocat l’aparició d’un nou llenguatge iconogràfic i audiovisual, que requereix una alfabetització tant del consumidor com del productor.
• La web com a ecosistema artificial per a l’experiència humana: Internet i altres tecnologies digitals a través dels mons virtuals i la realitat augmentada ens ofereixen la possibilitat de tenir experiències i vivenciar emocions de comunicació i interacció social. Aquesta experiència interactiva requereix d’una alfabetització específica. 

Com ja s’ha anunciat anteriorment, cal que l’alumne es converteixi en un “prosumer” (productor i consumidor actiu d’informació), però també és necessari que desenvolupi una sèrie de competències per a interactuar en entorns digitals. En primer lloc, la competència instrumental, la qual fa referència al domini tècnic de cada tecnologia i els seus procediments lògics d’ús. En segon lloc, la competència cognitivo-intel·lectual, adquisició de coneixements i habilitats cognitives per ésser capaç de buscar, seleccionar, analitzar críticament, interpretar i reelaborar personalment l’enorme quantitat d’informació a la que accedeix, com també saber-se comunicar a través dels recursos digitals. En tercer lloc, la competència sociocomunicacional, referent al conjunt d’habilitats relacionades amb la creació de textos de naturalesa diversa, la seva difusió a través de diversos llenguatges i l’establiment de comunicacions fluïdes amb altres subjectes a través de les tecnologies, a més de desenvolupar normes de comportament i valors democràtics. En quart lloc, la competència axiològica, evitar conductes de comunicació socialment negatives entenent que les TIC incideixen significativament en l’entorn cultural i polític de la nostra societat. Per últim, la competència emocional, la qual fa referència al conjunt d’afectes, sentiments i emocions que provoquen l’experiència en entorns digitals com poden ser els escenaris virtuals o les xarxes socials. 

Així, doncs, queda clarament exposat que com a futurs educadors o educadors hem de tenir molt present que no només hem de capacitar als nostres alumnes pel maneig del hardware i el software, sinó que hem de ser capaços d’alfabetitzar als nostres alumnes d’acord amb les exigències dels nous codis i formes de comunicació de la cultura digital. Per tant, que l’alumne adquireixi les competències i aprenentatges necessaris per poder actuar i participar en els distints àmbits o dimensions de la societat virtual de forma autònoma, crítica i culta. En definitiva, per ser un ciutadà de la societat virtual.

REFERÈNCIA:

Area Moreira, M. i Ribeiro Pessoa, T. (2012). De lo sólido a lo líquido: Las nuevas alfabetizaciones ante los cambios culturales de la Web 2.0..Comunicar: Revista científica de comunicación y educación, 19(38), 13-20. Recuperat 8 març 2012, a http://www.revistacomunicar.com/index.php?contenido=detalles&numero=38&articulo=38-2012-03